Carles Mas Roura

La barba i l’avi

El motiu d’aquesta elecció és degut al fet que pateixo una Telangièctasi (són uns vasos sanguinis petits i dilatats a la pell.) molt lleu a la cara, fa que tingui no tingui una «barba» uniforme i dispersa.

Això fa que no tingues acne quan era adolescent i m’afaito un cop a la setmana a dia d’avui

L’altre motiu pel qual he escollit aquest estri, és per vincle sentimental, quan el meu avi hem regalar la seva fulla d’afaitar quan van sortir als primers «pels».

Recordo les primeres vegades que m’afaitava (Una odissea), ja que no em sabia afaitar i anava amb tota la cara plena de talls, el dia d’avui inclòs alguna vegada m’hi faig mal i tot.

Tinc un cert record d’enyorança de quan era adolescent al recordar el meu avi, cada vegada que m’afaito.

LA REVOLUCIÓ DE LA FULLA D’AFAITAR

Als anys vint, hi va haver una certa revolució en els costums socials masculins on es van popularitzar els mètodes d’afaitat personal.

Abans, les perruqueries s’acostumaven a rapar els rics cada dia, i els treballadors i els agricultors feien el que podien.

Algunes persones que s’afaiten a casa hi utilitzaven navalles, no obstant eren costoses i sovint requerien un afilat i destresa per no tallar-les durant l’ús.

La primera navalla va ser inventada pels germans Kampfe el 1888 que protegia i evitava un contacte excessiu amb la pell, on s’havia de treure la fulla per tal d’utilitzar-la i després de retallar-la per fer-la afilada.

És per aquesta raó que he volgut realitzar l’estudi antropològic d’aquest objecte d’ús quotidià entre homes i dones.

Característiques formals i funcionals principals

Les característiques formals, com podeu veure a l’anterior imatge, és una navalla d’afaitar de marca Filarmónica especial 14 de José Monserrat Pou, un model molt comú utilitza’t als anys setanta per la barberia.

La navalla seleccionada és un model de doble «temp» 14, que es caracteritza per tenir 17 cm tancad , 26,5 cm oberta i una amplada de la fulla de 22/23 mm.

Aquestes serien les característiques estàndards pel que fa a les mesures morfològiques que la defineixen segons el tipus navalla, com que bé indica es tracta d’una navalla simple de doble temple en què en algunes zones pot semblar més fina que les altres àrees.

Segons la forma de la navalla, es construeix com una corba, amb parts modelades a la part superior i del centre, però sense filigrana.

Als extrems paral·lels podem observar el desgast causat del seu ús continu que han causat «mossegades» o rovell, cosa que fa que sigui difícil d’utilitzar.

El que fa diferencia un model d’un altre és l’amplada de la fulla que potser variable i constitueix la part més feble i delicada de la navalla, per aquesta podem veure que la zona de tall o d’afeitat pot ser més ampli.

A més, la presència de costats més gruixuts, que pot ajudar a protegir-los dels impactes o caigudes que puguin causar trencaments de la fulla, proporcionant així una major estabilitat.

Es pot utilitzar amb les mans esquerra i dreta, ja que no hi ha restriccions en la forma d’adherència.

«Necessitat universal»

Les navelles per afeitar actualment estan relacionades amb la higiene i la cura del cabell.

Pràctiques socials amb les quals es relaciona.

A la societat occidental, fem servir una navalla més moderna per afaitar tota mena de cabells en les parts superiors del cap, com; cara, coll, esquena, calba, entre d’altres.

Entre les seves utilitats podem destacar o ressaltar que s’utilitzen per a alguns cànons de bellesa, per això que es desenvolupen diferents tipus de navalles per a la perruqueria segons les diferents necessitats.

Característiques culturals, d’utilitat i funcionalitat simbòlica.

Una mica d’història

Per començar a parlar d’orígens de la navalla com a eina hem de remuntar fins a l’Antic Egipte malgrat que l’afaitat és una cosa bastant molt més antiga, cap al neolític se sap que usaven petxines per afaitar-se, no obstant els egipcis van ser els primers a fabricar aquest tipus de productes exclusivament per afaitar-se.

El material que s’utilitzava era el coure ja aquest material tenia un tall molt fi, i que data d’avui no tenen relació amb les navalles que tenim en l’actualitat.

Durant l’imperi romà, la figura de Carlemany, va ser qui introduiria la navalla d’afaitar que va crear la cultura egípcia en l’Imperi Romà i que aparegués la figura de l’anomenat «Tonsor» que eren els barbers de l’època que afaitaven als homes amb una navalla o «novaculae» i uns ganivets o «cultri» com se’ls coneixia.
Com anteriorment hem anomenat el procés d’afaitat ha evolucionat molt, ja que no s’usaven productes per preparar l’afaitat, tan sols usaven aigua el que provocava múltiples talls i problemes, això feia que un bon «Tonsor» fos una persona important per a poder evitar tots els problemes d’un afaitat poc rasurat.

Una de les costums dels grecs i dels romans era que quan aquests anaven a la batalla sempre portaven amb si la seva espasa i la seva navalla.

Els soldats anaven sempre ben afaitats per evitar que l’enemic pogués agafar per la barba i acabar amb ells amb facilitat.

La moda de portar barba no arriba fins bastant més endavant, concretament quan els cristians arriben a el poder on els clergues portaven grans barbes que eren símbol de saviesa però amb el pas dels anys i les diverses cultures i l’art d’afaitar-es pot dir que ve i va.

En l’Imperi Bizantí els homes anaven rasurats com a mètode per diferenciar-se.

L’anys 1740, Benjamin Hunstman (rellotger i inventor) va crear la navalla d’acer i tall còncau, on ràpidament aquest artefacte es va posar de moda i els anglesos no trigarien a fabricar aquest tipus de navalles.

No és fins l’any 1880 en què un nord-americà inventa la navalla moderna o amb forma de «D» que més es correspon amb la que tenim en ment avui dia, aquestes navalles eren d’acer i tenien com a inconvenient que calia esmolar molt freqüentment.

Els barbers les hes utilitzarien per als seus múltiples usos, ja que durant molt temps els barbers van exercir diverses funcions com les de dentista o fins i tot la de cirurgià, aquí us deixem una entrada anterior a la que aprofundim una mica en aquest aspecte.

En en any 1901 la forma en què els homes s’afaiten patiria un canvi dràstic, on King Camp Gillette inventa la fulla d’afaitar un sol ús, això va suposar un greu contratemps per a les barberies i per a les navalles clàssiques pel fet que els homes preferien l’ús d’aquest tipus de fulles d’un sol ús i així no haver de preocupar en esmolar les seves velles navalles.

Malgrat que Gillette es va dur tota la fama arribant fins avui dia, els veritables inventors de la fulla d’afaitar van ser els germans Kampfe en l’any 1888.

L’any 1931 Jacob Schick inventa la màquina d’afaitar elèctrica, encara que el seu èxit no va ser immediat amb el pas dels anys i posteriors màquines aquestes es van instal·lar a les llars i van provocar que els homes deixessin d’anar a la barberia i deixessin d’usar navalles d’afaitar..

Gillette, havia revolucionat el món de l’afaitat tenia un problema amb les seves fulles, a causa que estaven fabricades amb acer i carboni aquestes es rovellaven ràpidament, cosa que suposava un gran inconvenient.

Els germans Wilkinson Sword, l’any 1965 van crear les fulles d’acer inoxidable, aquestes fulles suposaven un avanç substancial, ja que aquestes fulles no rovellaven i podien ser utilitzades fins que perdessin el seu tall.

Com canvien en diferents contextos culturals o èpoques històriques?

Les navalles clàssiques d’afaitar estaven vivint uns anys durs i van quedar apartades a causa de la invenció de les fulles d’un sol ús i les màquines d’afaitar.

Pocs homes que valoren un bon afaitat amb una navalla, però quan semblava impossible que la navalla retornés a les nostres vides aquesta ho ha aconseguit, l’antiga idea de barberia s’està recuperant del seu oblit, els carrers s’omplen de pals de barber que ens ofereixen entre altres serveis un clàssic i rasurat amb afaitat de navalla, els homes tornen a la rutina de l’afaitat amb navalla i deixen de banda les presses i afaitar de qualsevol manera.

Aquest afecte per un art i un ofici de tants segles van aconseguir que les navalles reclamessin el seu lloc i fabricades amb acer d’alta qualitat aconsegueixen afaitats impossibles amb una altra eina.

Confiem que gaudiu d’aquesta lectura sobre les navalles i la història que les envolta feta des del sentiment i afecte que un servidor té per aquest món.

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper juga el concepte de «cultura»?

Normalment, la relació entre disseny i antropologia té un paper molt important en la creació d’un projecte o producte, ja que sempre hem de tenir present com afecta el comportament de les persones d’una o diverses maneres culturals.

D’una banda, tenim antropologia que és un camp molt ampli a l’hora de realitzar investigacions que l’anomenarem com «l’estudi previ» a l’hora d’investigar sobre la creació de diferents subjectes i saber tipus d’influència «poden originar en els objectes», la seva identitat, objectes similars i les seves diferències, entre d’altres.

L’aspecte cultural és un factor molt important a l’hora de pensar en les diferents creences, hàbits o tradicions de les diferents comunitats per tal de cobrir la mancança que hi ha a l’hora de resoldre problemes i en el seu desenvolupament per tal que aquesta tingui una relació objecte/humà.

El món dels objectes aquesta esta subjecta en què aquesta creació està pensada i dissenyada per un ésser humà o en el cas futur de la intel·ligència artificial (cas futur), per tal de crear una utilitat i funcionalitat o simplement per tal de resoldre una necessitat.

En molts casos, la creació dels objectes estan pensats amb una finalitat concreta amb l’objectiu d’atendre un problema o aquests siguin pensats per tal ser utilitzats per cobrir les diferents necessitats pel qual van ser creats.

Per últim, i al més important, no podem oblidar la relació del disseny amb l’antropologia a l’hora de crear nou objecte, aquesta fase prèvia d’investigació és la base sòlida i necessària per a tal realitzar una fase d’investigació a l’hora d’una nova creació, amb diferents àmbits socials, històrics i culturals per tal d’identificar tota mena de problemes a solucionar o millorar nous objectes en qüestió.

La unió del disseny i antropologia hauria d’anar molt vinculada a l’hora del desenvolupament de nous productes i dissenys.